Després d’un any i mig de tensió al barri del Poblenou, la tanca privada que envolta la plaça Mercè Sala no serà retirada. Aquesta decisió ha estat presa malgrat les protestes dels veïns, que reclamaven l’accés lliure a l’espai públic. No obstant això, l’acord implica mantenir el tancament durant la nit i restringir l’accés a la plaça fora d’hores diürnes. La solució plantejada, segons l’Ajuntament, és temporal fins que es pugui executar una reforma completa el 2026.
Tot i que aquest acord sembla tancar el capítol d’un conflicte complex, molts veïns han expressat la seva insatisfacció amb la solució adoptada, ja que esperaven una retirada total de la tanca per garantir que la plaça fos completament accessible a tota la comunitat.
D’altra banda, l’Ajuntament ha promès que amb la remodelació prevista es guanyaran espais verds i zones d’ús públic, però això no serà una realitat fins d’aquí a uns anys. Mentre es fa esperar aquesta reforma, la plaça Mercè Sala continuarà sent un espai semiprivat, un fet que ha creat divisió dins de la comunitat.
La plaça Mercè Sala es troba en una àrea on l’expansió urbanística ha estat constant, i aquest cas s’ha convertit en un exemple de com els interessos privats i públics poden xocar en la gestió dels espais urbans. Aquest acord és vist per alguns com una solució intermèdia que intenta pacificar les tensions, però no resol completament la qüestió de la privatització dels espais públics, un debat que seguirà viu a la ciutat.
Les meves queixes contra els promotors
Els promotors de la tanca a la plaça Mercè Sala han mostrat un desinterès evident pel bé comú, prioritzant els seus propis interessos privats sobre l’ús col·lectiu d’un espai que pertany a tothom. Aquest tipus d’accions reflecteixen una visió limitada de l’urbanisme, que fomenta la divisió i la privatització en lloc de la convivència. En un barri com el Poblenou, amb una llarga història de lluita per l’espai públic, la imposició d’una tanca nocturna no només crea tensions sinó que també trenca amb la idea de ciutat inclusiva i oberta.
Els promotors argumenten que la tanca és necessària per mantenir la seguretat, però aquesta justificació sembla poc més que una excusa per aïllar-se i excloure els altres. En lloc de buscar solucions que beneficiïn tota la comunitat, han optat per un tancament, perpetuant una dinàmica d’exclusió. En aquest sentit, es podria dir que no només han fracassat en entendre la importància de l’espai públic com a punt de trobada, sinó que també han contribuït a fragmentar una comunitat que hauria de ser unida.
A més, la seva insistència en mantenir aquesta tanca fins al 2026, quan es preveu la remodelació de l’espai, demostra una manca de voluntat de diàleg i una preferència per mantenir els privilegis adquirits durant el conflicte. Això no només crea malestar entre els altres veïns, sinó que alimenta una tensió constant al barri. En comptes de buscar un equilibri entre seguretat i accessibilitat, han triat la via més fàcil: mantenir l’espai privatitzat en detriment del bé comú.
Aquesta situació, que podria semblar puntual, s’emmarca dins d’un problema més ampli que afecta moltes zones urbanes: la tendència creixent a privatitzar espais que haurien de ser públics, ja sigui per interessos econòmics o per simple comoditat d’uns pocs. En aquest cas, els promotors de la tanca han adoptat una posició de resistència, negant-se a compartir l’espai amb la resta del barri. Això revela una manca de consciència social i una escassa comprensió del paper dels espais públics en la construcció d’una comunitat cohesionada.
En definitiva, els promotors de la tanca han escollit el camí de la divisió, creant una barrera literal i simbòlica entre els veïns del Poblenou. Aquesta decisió, encara que aparentment temporal, pot tenir conseqüències a llarg termini en la convivència i el sentit de comunitat al barri, ja que es perpetua la idea que uns pocs poden apropiar-se d’allò que és de tots.